En una conversa professional en la qual vaig participar recentment, els participants comentaven com els sorprenia la capacitat que tenim les persones d’acceptar i adaptar-nos als nous rols i responsabilitats que l’empresa ens demana a cada moment. Per motius diversos, a vegades aquests canvis s’implementen en un termini molt curt de temps o en ocasions no es dóna l’opció de preguntar, entendre o negociar sobre aquell nou escenari. Ens ho empassem en sec, sense aigua, i tirem endavant. En cap cas aquest article pretén fer una crítica dels models de gestió del canvi i comunicació interna de les empreses, al contrari, busca posar el focus en com les persones, en tant que individus, fem front a decisions (professionals) de tercers que poden afectar profundament el nostre acompliment i el benestar personal amb nosaltres mateixos i els qui ens envolten.

En alguns casos l’empresa no comparteix les seves anàlisis sobre la idoneitat del canvi ni ofereix a l’implicat l’oportunitat, el temps o els recursos per reflexionar-hi i detectar com se sent i què necessitaria personalment per desenvolupar aquella nova tasca amb l’èxit que l’organització espera. En cap cas vull dir amb això que la flexibilitat i capacitat d’adaptació no siguin competències excel-lents en la vida professional. El que voldria posar de relleu és precisament aquesta capacitat d’algunes persones d’acceptar tot el que els ve de fora sense reflexionar quines competències i aptituds poden necessitar activar o reforçar per gaudir d’aquest nou viatge.  Sí, gaudir. I encara més, quina emoció els genera la nova perspectiva i com volen viure aquesta nova etapa. Perquè les emocions generen pensaments i els pensaments condicionen els nostres actes.

 En la meva pràctica com a coach constato sovint com algunes persones es col.loquen sistemàticament al darrer lloc quan es tracta de definir les prioritats respecte on invertir la seva energia, atenció, esforç i somriures. Abracen el nou escenari professional amb tots els seus recursos disponibles, sense qüestionar els efectes col-laterals que pot implicar per a ells mateixos. Conscient o inconscientment, viuen per als altres i, en conseqüència, posen a les mans de tercers rebre el reconeixement i amor que els alimentarà durant el camí. Dediquen pocs recursos a estimar-se a ells mateixos i, per tant, perden la seva pròpia llibertat.

En altres casos, el motiu que condueix a una resposta similar és la por: por a “no ser capaç”, por a dir “no”, por a mostrar-se vulnerable, por al “no sé”, por al “què pensaran si…”. Més enllà de la por com amenaça percebuda, no real, si fossin capaços de detectar i expressar allò que realment els preocupa del nou escenari, obririen la possibilitat a resoldre-ho. 

D’altres vegades la persona s’imposa un nivell d’autoexigència tan elevat que construeix la seva identitat mitjançant les seves accions, és allò que fa. Qualsevol error és considerat un fracàs que afecta directament a la seva identitat. No es permet a sí mateixa qüestionar el nou rol i s’autoimposa exercir-lo de manera perfecte (com si la perfecció fos assolible…). 

El que crida l’atenció de tot això és que, actuant així, un pot pensar que posa a l’empresa, en aquest cas, al davant de les seves prioritats, sovint per responsabilitat i compromís. Moltes vegades, però, manca valentia i una reflexió personal honesta per identificar què falta aprendre, millorar, deixar…, per responsabilitzar-se del nou escenari amb confiança per assolir l’èxit. Igualment, les empreses, en la majoria dels casos, preparen una previsió d’inversió, timing, pressupost, resultat, rols, àrea geográfica, etc…. No obstant, sovint no preveuen un programa de preparació i acompanyament per als protagonistes, per tal que se sentin confiats, segurs i forts en el desenvolupament del projecte. En conseqüència, es posa seriosament en risc la seva correcta implementació i el seu èxit. 

Des del meu punt de vista, incorporar el factor “Com se senten els protagonistes?” a qualsevol projecte, addicionalment a aquells factors de caire empresarial més tradicionals, és fonamental per apropar-se a l’èxit en el seu sentit més ampli.